LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia